VIATGE A ÍTACA
Editat
Movieplay S-32.710 LP. 1975
Arranjaments
Manel Camp i Lluís Llach
Direcció musical
Manel Camp
Direcció gravació
G. de la Puerta
Disc produït per
Joan Molas
|
|
Aquest disc ha estat reeditat per:
Fonomusic 1984
Dro 2002
Dro (DIGIPACK) 2004
|
|
|
Heus ací un disc veritablement excepcional: Viatge a Ítaca.
El darrer àlbum d’en Lluís Llach és una obra d’un pes
específic més que considerable, que neix ben bé com a conseqüència
lògica i natural de tota l’evolució artística del cantautor
de Verges, alhora que se situa com una de les fites més importants
de tota la discogràfia catalana més recent. Tot i que en Llach
ja ens havia demostrat prou amplament bona part del seu potencial creatiu,
és justament a partir de Viatge a Ítaca que inicia una
etapa nova, en una línia de maduresa exemplar, tant en el terreny
de la composició com en el camp de la interpretació, fins al
punt d’assolir-hi fites d’un interès qualitativament extraordinari.
En efecte Viatge a Ítaca, és una obra que neix d'una gran ambició
expressiva, no tant sols pel que fa a la música, sinó també,
i potser especialment, en referència als textos, que trenquen obertament
amb les vacil·lacions, les ambigüitats i les reiteracions d’algunes
obres anteriors, fins al punt d’entrar en un camp tot nou, difícilment
previsible anys enrera.
Viatge a Ítaca, és una obra que resta clarament dividida en
dues parts, les dues cares de l’àlbum, la primera íntegrament
dedicada a la composició Ítaca, i l’altra que recull quatre
cançons, totes un bon exemple de la línia de creació més
recent d’en Llach. A desgrat d’aquesta divisió formal, Viatge
a Ítaca és una obra perfectament coherent i lògica,
fins i tot les temàtiques entre les diverses cançons no fan
sinó reforçar una expressivitat plena de força i d’intenció.
Evidentment, Ítaca és la peça més important de
tot el disc. Es tracta d’una composició que, tot i que encara pot
ésser qualificada en cara com a cançó, en defuig l’esquema
i se’ns presenta com quelcom molt més complex i matisat, que destaca
potser per la seva durada i adopta formes expressives no gens habituals en
el món de la nostra cançó actual. És una obra
extraordinàriament ambiciosa i complexa, que usa indistintament el
llenguatge èpic i el llenguatge líric sense perdre mai
de vista una contenció ajustada i precisa. Traspua d’altra banda,
sensibilitat i maduresa, i la seva complexitat estilística i temàtica
és resolta amb eficàcia, sobretot a través de l’ús
d’uns apunts reforçats amb encert per uns arranjaments intel·ligents. Cal destacar-hi, l’ús infreqüent d’instruments molt diversos,
que fan molt més fàcil la unió entre els tempos successius.
Bo i partint d’uns textos de Kavafis que Carles Riba traduí
al català, Ítaca és una recreació lúcida
i plena de sensibilitat, sense caure mai en actituds conservadores o mimètiques,
ans cercant i aconseguint una obra pròpia, d’una grandesa no exempta
de senzillesa i d’austeritat. Amb reminiscències d’obres simfòniques,
corals dels corrents més actuals, Ítaca destaca també
per la potenciació intel·ligent de la percussió, especialment
agraïda en reforçar les interpretacions vocals, instrumentals,
d’una dificultat prou evident ja des d’una primera audició de l’obra.
Pel que fa a les quatre cançons publicades a la segona cara de l’àlbum,
val a dir, que tot i que contrasten amb Ítaca per obvies raons d’estil
i de temàtica, no és desmereixen gens ni mica. A força
de nit és una peça vibrant, d’una gran qualitat poètica,
potser la millor creació de tota la producció de cançons
d’en Lluís Llach. Escriu-me aviat destaca per la força insistent
del ritme, amb uns canvis de temps molt ben treballats, és una peça
d’impacte directe i fàcil amb un text d’una intensitat eròtica
semblant a la d’Onades, però amb troballes encara més notables.
Fins el mai, en una línia molt més intimista, és cantada
gairebé a mig to, com si l’intèrpret no s’hi vulgues
lliurar del tot, i justament gràcies a això es crea tota una
atmosfera especial, reforçada amb habilitat pels arranjaments i les
interpretacions instrumentals. Finalment Abril 74, una composició
d’una qualitat excepcional tant musicalment com literàriament, és
una peça molt directa, que enllaça amb la línia més
testimonial de la producció d’en Llach, sense caure mai, però,
en demagògies de cap mena i un text bellíssim, nascut del contacte
personal amb la realitat portuguesa, és reforçat per una música
de gran qualitat, que clou Viatge a Ítaca amb una esperança
lúcida, ben allunyada de totes les concessions pamfletàries.
Els arranjaments de l’àlbum – Lluís Llach i Manuel Camp – són
d’un matis considerable, sobretot pel que fa referència a la complexitat
del tractament d’instruments molt diversos, en una obra extraordinàriament
ambiciosa, que els hauria pogut fer caure en grandiloqüències,
efectismes, però que als ha dut a emprar una línia d’austeritat
realment exemplar. Juntament amb els musica que habitualment l’acompanyen
– Laura Almerich, Tete Matutano, Martí Soler, Quique Cano, Santi Arisa,
Manuel Camp – en Lluís Llach ha comptat també, per a la realització
de Viatge a Ítaca, amb altres instrumentistes i cantants, tots els
quals han fet possible una obra veritablement excepcional, una de les millors
de la discografia catalana dels últims anys.
Jordi García-Soler (1975) |
|
|
|
1. Ítaca |
|
| 2. A força de nits |
|
| 3. Escriu-me aviat |
|
| 4. Fins el mai |
|
|
5. Abril 74
|
|
|
|
