EL MEU AMIC EL MAR
Editat
Ariola 25.630 I. LP. 1978
Arranjaments i direcció musical
Lluís Llach
Producció
Joan Molas
|
|
Aquest disc ha estat reeditat per:
CBS 463494/1 LP. 1989
PICAP 80 0027 1992
Claus Records 03 00100|02 2003
|
|
|
Aquest nou àlbum discogràfic de Lluís Llach, recull
algunes de les creacions més recents del cantant de Verges, dins la
línia de la recuperació de la música mediterrània
que ha caracteritzat pràcticament tota la seva obra dels darrers anys,
especialment d’ençà l’edició de “Viatge a Ítaca”.
L’estudi d’enregistrament d’Albert Moraleda va ésser escenari
de més de dos mesos de treballs constants de Lluís Llach i
dels seus companys. Amb el suport instrumental de quatre músics amics
i d’ell mateix, el cantautor empordanès ha enregistrat un disc realment
esplèndid, fet amb exigència i rigor, i la característica
fonamental del qual és la recerca incessant de formes expressives
noves, al recer de la musicalitat específicament mediterrània.
El resultat és interessantíssim, fins al punt que “El meu amic
el mar” no és únicament l’obra magna de Lluís Llach,
sinó que ocupa un lloc destacadíssim dins el panorama general
de la cançó i de la música popular contemporànies,
àdhuc a nivell internacional.
Lluís Llach ha dedicat aquest disc al seu amic, el mar. Perquè,
per a un bon empordanès com ell, el mar és sempre l’amic i
el mar és sempre el Mediterrani. És ben lògic,
doncs, que tot el nou àlbum discogràfic de Lluís Llach
traspuï una sensibilitat eminentment mediterrània, la mateix
que ja era present en algunes de les seves millors composicions anteriors,
com ara “Vaixell de Grècia “ i més especialment “Viatge a Ítaca”,
però que amb aquesta obra més recent assoleix una expressivitat
molt més acurada i coherent.
Aquesta sensibilitat mediterrània és el denominador comú
de tot l’àlbum, tant en una cara com en l’altre. El suggeriment de
tot un món, propi i singular, és el tret definitori d’aquesta
obra del popular cantautor: un món real i tangible, però també
irreal i misteriós, àdhuc ambigu. Com el Mediterrani. Com la
Mediterrània.
Al Palace de París, al Palau Municipal dels Esports de Barcelona o
al Pavelló d’Esports del Reial Madrid, tot escoltant Lluís
Llach, m’he sentit sorprenentment transportat a les costes i platges empordaneses.
Una musicalitat plenament arrelada a la tradició cultural del país,
i a la vegada radicalment oberta a totes les formulacions sonores noves,
esdevenia una nova forma d’afirmació de la personalitat individual
i col·lectiva, una manera més de recuperar una part important
de la memòria que ens identifica i caracteritza. I era precisament
la mescla intel·ligent d’un llenguatge tradicional i d’uns sons nous,
la combinació harmònica del classicisme i de l’avantguardisme
allò que donava autèntica universalitat a l’obra.
Partint dels textos propis, llevat d’una cançó basada en un
poema de Josep Ma. de Sagarra, Lluís Llach ha creat un conjunt de
composicions d’una bellesa melòdica inqüestionable. Quatre cançons
confirmen a bastament la seva categoria excepcional de melodista dins la
millor tradició d’aquest gènere tan difícil que és
la cançó popular. Totes s’apleguen en una composició
esplèndida, a la manera d’un poema simfònic. El conjunt supera
àdhuc, amb escreix, “Viatge a Ítaca” i “Campanades a morts”.
La coherència global d’ ”El meu amic el mar” no té l’inconvenient
de la uniformitat estètica i/o temàtica. Des del cant gairebé
èpic i de ressonàncies ferratianes de “Venim del nord, venim
del sud”, fins al lirisme apassionat i apassionant de “La poesia dels teus
ulls”, passant per la lúcida reflexió de “Quan l’onada ens
durà a la platja dels morts” o el crit vibrant, crític i a
la vegada mobilitzador de “Companys, no és això “ – un magnífic
exemple d’allò que ha d’ésser la cançó popular
ara i ací, quan s’enfronta a la realitat político-social -.
Lluís Llach ens ofereix, a la primera part d’ ”El meu amic el mar”,
un testimoni ben eloqüent de la seva extraordinària capacitat
expressiva, basada sobretot en el domini de l’ofici i en la possessió
d’una sensibilitat artística que ha assolit ja un molt alt nivell
de maduresa, creativament i interpretativament.
Però és a la segona part del nou àlbum on trobem els
més grans encerts. Les quatres peces que en formen part constitueixen
un conjunt harmònic, coherent i homogeni , alhora, un mosaic divers
ben evident. Des de la bellesa lírica de “Bressol de totes els blaus”,
probablement la creació musicalment més ambiciosa i reeixida
de tota l’obra del cantant de Verges, a la “Cançó de rem i
de vela N. XII” que és un bell exemple d’allò que ha d’ésser
la recreació musical d’un text poètic tan expressiu com aquest,
passant per la contenció “Camí cap al nou cant” i l’expressivitat
inhabitual de “Salpar”, una peça instrumental d’una complexitat no
gens desdenyable, Lluís Llach ens ofereix un testimoni clar i net de
la seva manera de fer com a autor i intèrpret, no ja específicament
de noves cançons populars, sinó també de composicions
musicals en les quals el text és un element més.
I puix que ha fet menció expressa dels textos, val a dir que precisament
a “El meu amic el mar” Lluís Llach se’ns mostra com un autor de textos
no ja únicament inspirats i amb algunes troballes francament interessants,
sinó també com allò que ha d’ésser un bon cantautor:
l’home capaç d’expressar, a través d’evocacions i de suggeriments
literaris i musicals, tot un món de referències pròpies
i singulars. L’interès dels textos, l’elaboració dels quals
és perceptiblement més acurada i completa que en obres anteriors,
és un dels altres secrets de la qualitat global d’ ”El meu amic el
mar”.
La importància de tot el treball creatiu i interpretatiu ha tingut,
i té encara, el seu suport natural en les tasques d’enregistrament
de l’àlbum, d’una precisió considerable. Si mai no és
fàcil de traslladar als solcs d’un disc tot allò que hom vol
expressar, en el cas del darrer disc de Lluís Llach, encara era molt
més difícil d’aconseguir, perquè el cantautor empordanès
havia creat tot un món bigarrat i complex, fet d’al·lusions,
evocacions i suggeriments, la transposició discogràfica del
qual semblava de bell antuvi pràcticament impossible. L’exigència
i el rigor del treball realitzat han donat un resultat esplèndid,
fins al punt que “El meu amic el mar” ha esdevingut una autèntica
obra mestra del gènere de la cançó i de la música
popular contemporànies.
Jordi García- Soler (abril 1978) |
|
|
|
1. Bressol de tots els blaus |
|
| 2. Salpar (Instrumental) |
|
| 3. Camí cap al nou cant |
|
| 4. Cançó
de rem i de vela (N. XII) |
|
|
5. Venim del nord, venim del sud |
|
| 6. Quan l'onada em durà
a la platja dels morts |
|
|
7. La poesia dels teus ulls |
|
| 8. Companys, no és
això
|
|
|
|
