MAREMAR
Editat
Ariola 206.891 I. LP. 1985
Enregistrat
Estudis Eurosonic, el febrer i març 1985
Enginyer de so
Mike Cooper
Ajudants d’estudi
Alberto Pinto i Fernández Álvarez
Mescles d’estudi
Alberto Pinto i Fernández Álvarez
Mescles digitals
Sistemes F.1 i U-matic
Arranjaments i direcció musical
Manel Camp i Lluís Llach
|
|
Aquest disc ha estat reeditat per:
CBS 463499/1 LP. 1989
PICAP 80 0028 1992
Claus Records 03 00105| 04 2003
|
|
|
Lluís Llach és un autor prolífic, com hi ha món!
Gairebé cada any ens serveix a taula, calent com un llonguet
acabat de sortir del forn, un nou treball discogràfic. Aquesta freqüència,
evidentment, pot repercutir de manera negativa en la qualitat dels resultats,
fent que temes excel·lents alternin amb d’altres no prou desenvolupats
i que fa més flaire de farciment que no pas de gall. Tanmateix, el
darrer disc del cantant de Verges sembla una excepció: des de I si
canto trist (1974) – al meu entendre, el seu àlbum globalment més
aconseguit – no ens oferia un treball tan coherent, sense alts i baixos notables
i, alhora, amb climes musicals ben diversos.
Tot i que a Maremar no inclou cap composició llarga – del tipus
d’Ítaca, Campanades a morts o Ara mateix – els temes de la primera
cara del disc formen una unitat força evident. El fil conductor és
la interiorització de la mort d’una persona estimada, l’enyor que
aquesta desaparició implica, i l’acceptació del fet en nom
de les lleis cícliques.
La primera cançó és la que dóna títol
a l’àlbum. Musicalment, connecta amb la sonoritat “mediterrània”
que apareix a l’obra de Lluís Llach a partir de Si arribeu i Vaixell
de Grècia i que es consolida plenament a El meu amic el mar. Però,
per què Maremar? Per què la unió d’aquests dos mots
per a formar aquesta mena de neologisme llachià? Podríem parlar, potser,
del mar com a mare universal. És el líquid amniòtic
d’un fetus que va esdevenir la Humanitat.
Lluís Llach, ens situa en aquest decorat d’entrada, abans de passar
a parlar-nos de la seva altra mare – la “particular” – perquè sap
que, a la fi, totes dues acabaran identificant-se en un nivell gairebé
panteista.
El segon tema – Cant de l'enyor – és una bellíssima composició
inspirada en motius melòdics del Misteri d’Elx, i que compta amb la
col·laboració vocal de Maria del Mar Bonet – esplèndidament
natural – i de Marina Rossell – pletòrica, però un pèl
massa afectada per al meu gust. Després, la cançó Nin
non perllonga aquest diàleg amb la mare desapareguda en forma de cançó
de bressol – musicalment és un valset amb molts punts de contacte
amb fragments de Verges 50. Diuen que el son és el germà de
la mort, oi? Personalment, trobo en aquest tema un ressò d’una de
les darreres cançons que va enregistrar Brel: Jojo. Penso, especialment,
en aquest fragment: “... mai heureux de savoir / que je te viens déjà”.
Un núvol blanc, la darrera peça de la cara, és per a
mi la clau de volta, la peça central de l’àlbum. L’enyor i
la tristesa deixen pas a l’esperança – aquest núvol blanc ja
esmentat al tema Maremar –: el món és un cercle ple de cercles,
un seguit de cicles perfectes i l’acceptació d’una marxa implica fer
possible el retorn. Una superba melodia il·lustra aquesta filosofia
un xic arrelada en el vitalisme de Salvat-Papasseit (“... perquè per
tornar a néixer necessitem morir”).
Quatre temes més completen el disc. A l’estació potencia més
que la resta l’element rítmic i la instrumentació “moderna”.
Mai no sabré reprèn un tema ja utilitzat a Infant de Beirut:
l’acceptació de l’horror i el crim com a fets “normals” implica la
deshumanització total. Només per a tu és una joia melòdica
que corre el risc de passar desapercebuda. En el terreny temàtic,
l’amor hi és tractat com a joc de necessàries paradoxes i aparents
contradiccions. L’àlbum es clou amb No, un tema coral amb ressonàncies
del Campanades a morts que es tracta, implícitament, de la integració
dins l’OTAN. Solemne, un xic grandiloqüent. Però efectiu, i d’això
es tracta.
Lluís Llach continua essent un excel·lent melodista i sap envoltar-se
dels arranjadors adequats – Manel Camp i Carles Cases – per aconseguir els
climes musicals més adients. Els textos presos al marge de la seva
“oralitat” no em semblen tan coixos com de costum, però penso que
encara es podrien polir força sense fer-los perdre l’espontaneïtat.
El fet és que Maremar és un bon disc que ens mostra un Llach
en forma, lluny ja del sotrac que va representar I amb el somriure, la revolta.
Serra d'Or (1985) |
|
|
|
1. Maremar |
|
| 2. Cant de l'enyor |
|
| 3. Nin non |
|
| 4. Un núvol blanc |
|
| 5. A l'estació |
|
| 6. Mai no sabré |
|
| 7. Només per a tu |
|
|
8. No
|
|
|
|
