Neixen els astres
amb el teu primer batec de cor.
Neixen les albes
quan amb els teus ulls obres la llum.
Això tens, això sóc
de tant poc, alè immens.
Perquè de nit caces estels
enamorant dofins amb mirallets
al matí t’entristeix veure
el teu sostre desert.
Perquè a recer d’una gavina amiga
escrius pel cel la llibertat del vol
sents que aquest traç l’han esborrat
dels carrers del teu món.
Hi ha una aurora de geranis
en el ventre de la mar,
tens la vela blanca hissada
fa tants segles.
Perquè en el gest de l’univers
aprens la frevolesa del teu cos,
oblides que l’univers és només si tu ets.
Perquè sents com la vella dama dansa
ets generós esperant l’últim pas
sabent que només seràs en allò
que els altres guardin de tu.
Hi ha un volcà d’escuma blanca
que als vaixells serveix de far,
el nodreixen els teus somnis fa tants segles.
Neixen els astres amb el primer
batec del teu cor.
Neixen les albes quan obres la llum
amb els teus ulls.
Neix la primavera per al goig
del teu cos.
Neixen les roses perquè els teus dits
empaiten colors.
Això tens, això sóc,
alè immens, i tan poc!
Per si ve la nit al teu cor
pots trobar estels en els ulls
del carrer,
descobrir en la solitud
que només ets si els altres poden ser
aprendre a fer un niu amb les mans
per unes mans sense gest
ni escalfor,
saber dir adéu perquè és així
com tu empenys el temps de l'avenir,
trobar en el coratge tendresa
i en la humilitat fermesa.
