Darrera les muntanyes
amb la tristesa que em llaura els camps,
faig cançons d’enyorança
per no oblidar-me del vostre cant.
Qui m’ha fet tan llunyana
si puc sentir-vos tan a prop?
Ai de tu, la més malaurada, ai de tu...
Darrera les muntanyes
encara canta el rossinyol.
Veu que els fills han d’anar a França
i, així, el seu arbre es desfulla en plor.
Si m’han fet pobre els lladres
també sóc pobre del vostre amor.
Ai de tu, la mes malaurada, ai de tu.
Darrera les muntanyes
visc la incertesa del meu destí,
però el camí que jo faci
enllà dels vespres us trobarà.
Adéu terres germanes,
canteu-me fort, que us vull sentir.
