Lentament comença el cant
i un clam de joia ressona per tots els àmbits,
lentament l’ombra dels anys
obre camins que el desig converteix en símbols,
tot és clar enllà del mar
quan el llevant anuncia la llum volguda,
pluja d’or, domini encès,
solemnement proclamem l’esperança nova.
Cap secret no ens és secret
perquè amb les mans hem sabut conjurar el malastre.
Tot allò que hem volgut ser
ara els senyals a la pedra ens ho anuncien,
veu de tots, càlida veu,
fonda complanta de somnis i de miratges,
amb el cor ple de delit
escoltarem novament la veu dels oracles.
No hi haurà desert ni buit
si amb els dits de vent recollim tanta llum dispersa,
si amb els mots i el sentiment
sabem bastir l’aixopluc de tots els designis,
convertits per tant d’amor
en l’horitzó que dibuixen ocells i veles,
cara al mar sempre vibrant
que amb el seu ritme incessant ens empeny a créixer.
Pel pendent d’aquesta llum
que en els sentits descobreix la seva bellesa,
tot teixint el pont de mar
que amb el seu blau lluminós obre noves rutes,
podem fer del vell dolor
un gran amor que ens uneixi en el goig de viure,
des del temps que hem conquerit
fins al futur que entre tots hem de fer possible.
