Quan la plaça s’adorm
tanca els seus ulls Barcelona
i a les ones deixa el port
perquè hi posin missatges
de paratges d’altres móns,
sempre cara a Llevant,
on té amors que l’enyoren.
Quan la plaça té son
queden només les faroles
que mandroses fan la llum
i vigilen pels pobres
que a deshores busquen l’or
que mai no han de trobar
si no hi deixen la vida...
La verge d’Ocaña que això sap,
de dalt la palmera on té l’altar
al cel li reclama a tota veu:
i els lladres dels pobres on són?
on són els qui han robat a la misèria?
on dormen els qui han pres dels qui no tenen?
i qui els empaita?
i on s’amaguen?
Barcelona.
Si a la plaça hi fa bo
seuen els lladres d’almoines
que s’enjoien amb el sol
i somniem les pompes
dels qui els roben tants tresors.
Si a la plaça hi fa bo
calma el cor Barcelona...
La verge d’Ocaña que això sap,
de dalt la palmera on té l’altar
al cel li reclama a tota veu:
i els lladres dels pobres on són?
on són els qui han robat a la misèria?
on dormen els qui han pres dels qui no tenen?
i qui els empaita?
i on s’amaguen?
Barcelona.
