1948

Lluís Llach neix el 7 de maig a Girona. Viu tota la seva infància a Verges, un petit poble que no arriba a mil habitants situat al Baix Empordà, comarca de la que sempre s'ha declarat un enamorat. És el segon fill fruit del matrimoni Llach-Grande. El pare és metge, fill de terratinents i la mare és una mestra nascuda a Porrera (Priorat) que havia rebut una educació burgesa en la Barcelona del anys 30: una ciutat republicana i nacionalista, en la que les idees anarquistes i d'esquerres dominaven l'ambient cultural...

1949-1966

L'existència d'un piano en el domicili familiar marcaria al jove Lluís Llach, qui amb 6 anys començà a composar les seves primers estructures musicals al mateix temps que aprèn l'abecedari.

A l'edat de 9 anys marxà cap a Figueres per a continuar els seus estudis. Als 15 anys, es desplaçaria a Barcelona per cursar estudis d'enginyeria. Dos anys després, es matricularia a la Facultat d'Econòmiques. [+]

 

Són nombroses les publicacions que s’han dedicat en els darrers trenta-cinc anys a l’obra i figura de Lluís Llach.  A l’hora de classificar el principal material editat, hem cregut adient dividir aquesta secció en dos apartats. El primer, “Bibliografia essencial”, recull totes les publicacions centrades exclusivament, monogràficament, amb el cantant de Verges. Hi trobem des de treballs expressament biogràfics, fins a  antologies dels seus textos i partitures. Hi destaquem pels seus continguts llibres com CATALOGNE VIVRE de Jacques Erwan i Marc Legras; UN TROBADOR PER A UN POBLE de Josep-Miquel Servià; HISTÒRIA DE LES SEVES CANÇONS explicada a  Josep Maria Espinàs; LA GEOGRAFIA DEL COR d’Ytak (Cathy Morandeau); LLUÍS LLACH de Carles Gàmez, o ALÈ DE REVOLTA de Víctor Mansanet.

El segon bloc en que hem dividit aquest apartat és el de la “Bibliografia complementària” que engloba volums que contenen en les seves planes alguna part o referència dedicada a Lluís Llach, siguin o no específicament centrats en la Nova Cançó o en la música. En aquest capítol entrarien des de les antologies i treballs que recorden la història de la Cançó al nostre país, com és el cas de LA NOVA CANÇÓ i CRÒNICA APASSIONADA DE LA NOVA CANÇÓ de Jordi Garcia-Soler, dues obres força interessants i completes de Llorenç Soldevila, UNA HISTÒRIA DE LA CANÇÓ de Josep Porter-Moix, o més recentment el DICCIONARI DE LA CANÇÓ de Miquel Pujadó. [+]

LLUÍS LLACH,
el gest correcte

Demà a la nit, després de vora 40 anys de carrera professional, Lluís Llach dirà adéu als escenaris. Segur que no plega per sempre. Llach passa les seves emocions per la música, i així com un altre agafaria el llapis i escriuria un poema, Llach s'asseurà cada dia al piano. La música és la seva vida. Senzillament, ara deixarà de ser la seva feina.

La seva preocupació pel moment de la retirada no és vella. Ja fa 23 anys que va escriure Amor particular. A l'estrofa final, deia: "Que passaran els anys i vindrà l'adéu, com així ha de ser, i em pregunto si trobaré el gest correcte, si sabré acostumar-me a la teva absència..."

¿Què li pesava tant que mirés tan lluny? Aproximem-nos-hi: Llach va compondre L'estaca amb 20 anys. Com un Charles Chaplin de Temps moderns, es va trobar per accident al capdavant de la manifestació: cantava cançons i la gent hi sentia himnes.

Ha conegut la censura, les prohibicions, l'exili professional i la malaltia greu. Ha hagut d'entendre's amb l'èxit, ha omplert un Camp Nou, ha viscut milers i milers de nits el trasbals emocional de donar-ho tot a l'escenari, i fer un bis, i un altre i un altre. Llach està a punt de fer 59 anys, però ha viscut el doble.

Penso que si ens ha arribat tan lluny és perquè, amb una delicadíssima precisió, s'ha atrevit a tocar l'últim tabú de les societats de nou-rics: Llach ha parlat de la tendresa. Quin atreviment, cantar a la tendresa en l'època dels neofatxes globals: "És mentida que no hi ha esperança quan espera un món sencer. És mentida que la mentida guanyi sempre la bona gent". I així és com hem sortit dels seus concerts, amb les raons recarregades, plens de dignitat nacional.

I una confessió per acabar. Els periodistes tenim la sort de conèixer de prop molts famosos. Alguns et deceben. El Llach privat que he conegut ha resultat ser tan rematadament persona com vostè se l'imagina. Per això, per la seva categoria artística, i perquè el país no va sobrat de referents, em sap greu que plegui. Però crec que ha trobat el gest correcte.

     Per consultar aquesta secció fes clic aquí.